Judit Neddermann presenta “Nua” a Barcelona

Nura Portella Genestar – 06/05/2018 (Barcelona)

Mentre, el passat divendres, la pluja queia damunt Barcelona Judit Neddermann va fer entrar en calor a tots els espectadors del concert de presentació del seu darrer disc, “Nua”. Aquest es tracta del seu tercer treball discogràfic després de “Tot el que he vist” i “Un segon”. A una sala Luz de Gas plena de gom a gom la cantant catalana va estar acompanyada per la seva banda i van oferir tot el repertori de Nua, però també les cançons més conegudes dels àlbums anteriors.

Amb la tendresa que la caracteritza Judit Neddermann va començar el concert amb “Em diràs adéu” la cançó que també dóna inici al seu disc. Va continuar amb “Els ocells” i després amb “Yo vengo a ofrecer mi corazón” i “El galgo viene”. Aquestes dues són les úniques versions que es poden trobar a Nua. La primera és una cançó de Fito Páez i la segona una peça tradicional ibèrica i a l’hora d’interpretar-la va demanar ajuda al públic perquè l’acompanyessin en la tornada.

judit nedderman a luz de gas
Judit Neddermann es va mostrar molt emocionada durant tot el concert. (Foto de la seva pàgina d’Instagram)

La cantant de Vilassar de Mar va voler explicar alguns dels seus nous temes com ara “33 hores de bus” i “No volem més cop”. Segons va relatar, la primera es tracta d’una història real viscuda amb la seva germana quan van fer un trajecte de trenta-tres hores en autobús per arribar fins a Salvador de Bahia, a Brasil. En canvi, la segona té una temàtica molt més social. Neddermann va explicar que la va començar a compondre després del cas d’Ester Quintana, que va perdre la visió d’un ull i la va acabar d’escriure arran de les càrregues policials de l’U d’Octubre. Per això la va voler dedicar a totes les persones que havien patit la repressió de la policia com una arma del govern en contra de moviments pacífics.

Després d’un seguit de cançons d’un to més trist o melancòlic, com “Ubi Sunt”, dedicada a les víctimes d’atemptats terroristes, o “Pols”, l’alegria va inundar Luz de Gas amb peces com “Nelita”, “Vai Vai Vai”, escrita en portuguès i que va ser molt aplaudida pel públic o “Vinc d’un poble”, dedicada Vilassar de Mar, el seu poble natal i amb el qual té un gran vincle. Per acabar, després d’una gran ovació del públic, va tornar a sortir a l’escenari i va cantar algunes de les seves cançons més conegudes com ara Mireia, que s’ha popularitzat molt recentment (tot i pertànyer al seu segon àlbum), ja que dos concursant del concurs musical Operación Triunfo la van cantar durant el reality.

Al concert va estar acompanyada per una gran part de la seva família, ja que entre el públic s’hi trobaven, entre d’altres, la seva germana Mireia, els seus pares i el seu avi, que justament aquell dia celebrava vuitanta anys i Neddermann li va dedicar unes boniques paraules abans de cantar-li “Voldria que fossis aquí” acompanyada del públic. A dalt de l’escenari tampoc va estar sola, ja que l’acompanyava la seva banda composta pels músics Dídac Fernández, Pau Figueres, Adri González, Tito Bonacera, que no forma part habitual de la banda i va aconseguir aprendre totes les cançons en un sol dia, i la cantant Kathy Sey, que s’encarrega dels cors.

Judit Nedderman i la seva banda
La cantant Kathy Seys va acompanyar a Nedderman als cors durant tot el concert i van cantar juntes “Voldria que fossis aquí”

Així, amb un concert molt emotiu en el la cantant es va mostrar molt agraïda i gairebé sorpresa pel públic que havia esgotat les entrades comença una gira que la portarà arreu de Catalunya amb Nua.

 

 

Anuncios

Barna’n Vers torna més gran

Després de gairebé dos mesos sense activitat, les redactores de Barna’n Vers hem fet un exercici de reflexió sobre què és Barna’n Vers i, sobretot, què volem que sigui. Per nosaltres ha estat una oportunitat molt gran haver començat amb aquest projecte, per tot el que hem après escrivint-hi i per tota la gent que hem pogut conèixer. Per tot això, hem decidit tornar a la càrrega. Barna’n vers torna, però més gran.

Hem decidit obrir fronteres i ampliar horitzons, de manera que la pàgina deixarà de ser exclusivament de poesia. A partir d’ara, volem que a Barna’n Vers hi pogueu trobar informació de tot el panorama cultural de Barcelona, des de concerts a recitals, passant per exposicions d’art o presentacions de llibres, sense oblidar la gastronomia o la fotografia, entre d’altres. De totes maneres, no ens oblidarem de la poesia, ja que com sabeu ha estat el nostre motor fins ara i seguirem atentes a totes les novetats que hi hagi al món poètic barceloní.

D’aquesta manera, volem que Barna’n Vers sigui un web per tothom, on hi hagi allò que ens motiva a nosaltres però també allò que a vosaltres us agradi. Volem que segueixi sent un portal per aquelles persones que no troben la seva veu en altres espais on la cultura queda en un segon pla. Parlarem de tot allò que d’una manera o altra ens inspiri o ens cridi l’atenció. I, com no pot ser d’una altra manera, continuarem fent sortejos i inclourem novetats com ara ressenyes. Volem que vosaltres seguiu sent els i les protagonistes.

Barna’n Vers torna amb el mateix nom i la mateixa essència, però molt més gran.

Sortegem un exemplar signat de “Pastor d’antenes” de Joan Vigó

Avui, 17 de març, és el Dia de la Poesia Catalana a Internet i des de Barna’n Vers no podem fer una altra cosa que celebrar-ho amb un nou concurs! En aquesta ocasió sortejarem un exemplar de Pastor d’antenes, l’últim llibre del poeta Joan Vigó. A més, està signat per ell mateix! Si en voleu saber una mica més, no fa gaire vam parlar de la presentació d’aquest llibre a La Inexplicable.

Per participar només heu de respondre aquesta enquesta que teniu a continuació. Teniu fins el divendres 23 de març per concursar. Molta sort a totes i tots!

Laura López: “Caldria inventar un verb per definir el que fem amb la poesia, ‘llegir’ no serveix”

Nura Portella Genestar (Barcelona – 12/03/2018)

Laura López es coneix l’Ateneu Barcelonès com si fos casa seva després de vint anys exercint-hi de professora de poesia. Nascuda a Barcelona el 1968, ha publicat dos poemaris Itineraris (1993, Columna) i Forats (Godall Edicions, 2014), encara que durant aquest silenci editorial ha participat en molts recitals, antologies i s’ha dedicat a la seva labor com a docent. Es va introduir en el món de la docència per casualitat, després d’haver guanyat el premi de poesia jove de Sant Jordi. En aquest moment, just després d’acabar la carrera de filologia catalana, va començar a donar classes a l’Aula de Lletres, fins que tres anys després es va unir a l‘Escola d’Escriptura de l’Ateneu i per tant en forma part des de la seva creació.

Laura López al bar de l'Ateneu
Laura López confessa que ha après a ser millor poeta ajudant als seus alumnes

En quin moment va decidir fer el pas per dedicar-se a ensenyar poesia?

Va ser conseqüència del Premi de Sant Jordi de la Generalitat. Estava fent classes de català per policia local just després d’acabar la universitat però vaig fer un taller de novel·la a una petita escola de Gràcia on els seus professors s’estaven plantejant fer-ne una de més gran. Entre que acabava de guanyar el premi, que era filòloga, que em coneixien… m’ho van proposar. Inicialment tenia una sensació de fraudulència, però amb el pas dels anys vas aprenent i et vas formant. A més, també he après moltes coses de la gent ajudant a resoldre els problemes dels altres i m’ha fet evolucionar molt.

“Tinc damunt la tauleta de nit l’obra completa de Francesc Garriga per llegir-la com si fos una Bíblia”

Quins referents té a l’hora d’escriure i d’ensenyar?

Quan vaig començar havia llegit molt a Estellés, Maria Mercè Marçal, Martí Pol… Aquests eren els meus orígens, ja que vaig començar a escriure molt jove amb només dotze anys. Ara mateix, sempre cito a Francesc Garriga, que va morir el 2014 just l’any en què vaig publicar Forats i que li vaig poder portar a l’hospital. La seva poesia és completament viva, tinc una antologia completa damunt la tauleta de nit i abans d’anar dormir cada dia el llegeixo com si fos una Bíblia. També hi ha poetes contemporànies meravelloses com la Sònia Moll o la Silvie Rothkovic.

Què és el més difícil d’enseyar poesia?

El que m’ha costat més a mi, que també he redactat les bases del curs virtual de poesia que ofereix l’Escola, és explicar les coses que fas intuïtivament perquè les fas d’aquesta manera i no d’una altra. És molt fàcil veure en un poema que alguna cosa falla, però explicar com resoldre-la és molt més complicat. I a sobre explicar com resoldre-la sense fer-ho a la teva manera, sense canviar el to del poema o l’estil de la persona que l’ha escrit.

Laura López a l'Ateneu
La professora i poeta va aprofitar per denunciar el masclisme que encara envolta la seva professió

 

Quin es el perfil de gent que s’apunta a cursos de poesia?

Hi ha gent de totes les edats. Faig classes des de gent de vuitanta anys fins a joves de l’edat del meu fill! Depenent del curs, l’edat varia. Per exemple al curs de “Llegir poesia per escriure poesia” la gent és més gran perquè ja ha fet tot l’itinerari de poesia i no vol marxar, però a “Poesia 1”, hi ha gent molt jove. A més, com menys es fa a les humanitats des de l’àmbit de les universitats, més gent jove ha vingut a parar aquí.

“No és més poètica una papallona que un mitjó brut”

Quines són les característiques més importants que ha de tenir algú que s’hi vulgui dedicar?

És curiós. Hi ha uns certs prejudicis alhora de què és escriure poesia i què és ser un poeta que aquí es trenquen. Hi ha gent que entén la poesia com una cosa bonica, rítmica i que ha de ser en vers, i això no sempre ha de ser així. Un pot ser molt bon versejador i no ser poeta, o pot ser un gran poeta i tècnicament no ser molt bo, encara que en aquest cas et pots formar. Hi ha molta gent que sap fer versos però després no saber fer poemes. El vers és com un muscle que s’ha d’entrenar i les persones han d’estar disposades a ser entrenats. Hi ha algunes coses que no tens perquè fer, si no vols que els teus versos no rimin poden no rimar, però sempre han de tenir música, la música hi ha de ser. Una persona per voler aprendre a escriure poesia ha de trencar amb els seus priorismes, no és més bonica una papallona que un mitjó brut.

Com funciona la creació d’un poemari a l’Ateneu?

També ha publicat llibres. Què és més satisfactori, publicar un llibre seu o veure com algun alumne publica el seu propi poemari?

Són emocions diferents. Quan vaig treure el meu últim llibre fa tres anys va ser un moment emocionant. Tot i que no havia estat vint anys sense escriure, ni de bon tros, sí que vaig estar vint anys sense publicar. Sempre dic que sóc la persona que més pròlegs de llibres ha escrit i menys obres té (riu). Els meus alumnes i altra gent també ho esperaven. Quan fa tant temps que no has publicat, no és una emoció comparable. De totes maneres, hi ha hagut publicacions d’alumnes que m’han fet molt feliç, sobretot pel que significaven per ells. Al final, nosaltres també tractem amb les persones i els seus sentiments i es crea una correlació i una sinergia molt bonica entre poetes.

“Vint anys sense publicar no són vint anys sense escriure”

Què creu ha canviat més en el panorama poètic de Barcelona durant el temps que ha estat professora?

Un canvi molt important és el que hi ha en el món editorial. Hem vist desaparèixer les grans editorials del món poètic fins a arribar a reduir-se a un nombre molt petit; en canvi, les editorials més petites com LaBreu Edicions, Godall Edicions, AdiA han fet un camí molt important. Han aconseguit portar al centre autors que estaven més a la perifèria del món poètic. Ara hi ha gent editada molt diferent. LaBreu en aquest aspecte ha fet una tasca molt important, ja que L’Horiginal era un lloc on es recitava i es feia públic, encara que els autors no publicaven. Jo sempre dic el mateix, vint anys sense publicar no són vint anys sense escriure. He recitat molt gràcies a aquests canvis que hi ha hagut, legitimar una altra part de la poesia que no implica publicar poemaris.

A vegades s’ha considerat a la poesia la germana petita de la novel·la. A què creu que es deu?

També has estat involucrada en diverses ocasions en la Setmana de la Poesia de Barcelona.

L’Escola col·labora amb uns tallers de poesia que es duen a terme de manera gratuïta durant les tardes de la setmana. Són unes sessions de dues hores dutes a terme pel professorat. Durant aquella setmana intervenen molts actors i moltes entitats. Nosaltres obrim les portes i els cursos tenen molt d’èxit, fins i tot s’arriben a formar llistes d’espera.

Creus que la Setmana de la Poesia té l’èxit que es mereix?

Ha tingut més èxit en altres moments perquè la “Setmana” també fa el seu camí. Hi ha hagut moments molt espectaculars. Recordo especialment recitals internacionals al Palau de la Música amb poetes aborígens, Sylvia Plath i Palau Fabra compartint escenari… Era la sensació de descobrir coses, poetes molt diferents. Al final però, és una plataforma de visibilitat. La poesia està a tot arreu, està als carrers, està als bars… aquesta és la seva funció.

Un amic poeta em va dir: “Cada dia escriuràs una mica millor i seràs una mica més lletja”

Per acabar, aprofitant les dates en les quals estem. Ha patit cap discriminació en aquest món pel fet de ser una dona?

Discriminació sí que n’hi ha. Amb vint anys, un poeta amb nom i cognom em va dir que escrivia com un home i jo en aquell moment m’ho vaig prendre com un elogi, com si el patró fos masculí. Recordo que un amic poeta em va dir: “cada dia escriuràs una mica més bé i seràs una mica més lletja”. Són comentaris que un home poeta no els sent segur. Ja no dic que hi ha qui discrimina però sí que hi ha discriminació, com en tots els aspectes de la vida en aquesta cultura patriarcal en la qual vivim. Per què es parla de poesia femenina quan una dona parla de genitals femenins o maternitat i quan un poema parla de masturbació masculina no es parla de poesia masculina sinó de poesia en general? Jo com a lectora he llegit la poesia eròtica d’Estellés i em va agradar molt, per què al contrari no passa? A més, el cànon és masculí. Jo mateixa a vegades em dic “fa molts dies seguits que portes homes poetes a classe”, l’obra femenina està amagada, l’has d’anar a buscar. També hi ha una franja d’edat en què les dones poetes desapareixen molt fàcilment del mapa. Quan són joves, tenen un altre “look”, donen molt als seus recitals, la visibilitat és més important. Quan són sèniors sembla que hi ha un moment de reivindicació. Però entre els quaranta anys i els seixanta hi ha una espècie de forat, no n’hi ha.

Mariona Sagarra: “La música em va fer entrar al món de la poesia”

Mariona Sagarra cantant i compositora
Mariona Sagarra es dedica a la música de manera professional des de fa uns 35 anys

Lúa Pena (Barcelona – 11/03/2018)

Mariona Sagarra és una cantant i compositora catalana. Amb només sis anys els seus pares la van apuntar per cantar a un cor. Posteriorment, va decidir seguir amb la seva carrera musical i va estudiar al Conservatori del Liceu de Barcelona i al Sweelinck Conservatorium d’Amsterdam, però també va estudiar la carrera d’Història de l’Art. Fins ara, ha editat set discs: ‘Frec a frec’, ‘Dies diferents’, ‘Lent, lent… corrent! Els temperaments de la veu’, ‘Sonos’ (Maram trio), ‘Deixa’m tornar-te a dir’, ‘Un patufet que sona’ i ‘El més petit de tots’ (aquests dos últims són discs infantils). La Mariona va ser una de les pioneres en fer espectacles per nadons a Catalunya. Al llarg de la seva carrera, Mariona va passar per molts àmbits diferents, fins i tot, va tenir un programa a la ràdio que es deia Vox Populi. Actualment, està promocionant el seu últim disc ‘Deixa’m tornar-te a dir’, format per poemes de la Montserrat Abelló.

La teva família va donar-te suport amb el tema decisió de dedicar-te a la música des del principi o en un primer moment eren reticents?
Va ser la meva família la que em va iniciar al món coral, però la idea que jo comencés la carrera de música com una cosa exclusiva ja no els va semblar tan bé. No obstant, va arribar un punt que es va fer evident que jo volia dedicar-me a això de veritat. Jo sempre havia fet coses relacionades amb la música: havia fet d’ajudant de direcció del Festival Grec de Barcelona, havia creat amb altra gent el que ara és el Mercat de Música Viva de Vic, havia posat en marxa amb el Palau de la Música una revista de música en català, que ara sembla que no tingui gaire valor, però en aquell moment que sortíem de la dictadura fer una cosa en català era nou. Així doncs, va arribar un moment que vaig decidir dedicar-me a fer jo la creació musical, a treballar la veu i fer recerca vocal.

Com t’agrada
denominar-te a tu mateixa: cantant, cantautora, compositora, performer, o una barreja de les quatre coses?
Jo crec que sóc una mica de tot. Cantautora m’ho han dit moltes vegades, però no sé per què jo em considero més cantant o experimentadora vocal. Compositora jo crec que també, perquè he escrit bastants obres per a orquestra i per la banda municipal de Barcelona. I performer també, perquè he treballat amb ballarins, comediants i pintors. A mi m’agrada molt treballar amb altres arts i posar la música al seu servei.

En el teu primer disc “Frec a frec” ja fas servir les lletres d’alguns poetes contemporanis catalans. Quina és la teva relació amb la poesia?
A mi m’agrada molt la poesia i sóc una gran lectora de poesia. Vaig conèixer molta poesia gràcies als primers cantautors o dels cantautors de la Nova Cançó i arran de la música. Jo he après molt de cantautors com, per exemple, el Serrat, el Raimon, el Llach, la Maria del Mar Bonet… La música em va fer entrar al món de la poesia. Per això no em considero tant cantautora, perquè crec que cantautor és el que fa la lletra, la música, etc. I encara que és veritat que jo he fet algunes lletres, jo sempre em penso que els poetes ho fan molt millor que jo, llavors prefereixo agafar els versos d’un poeta i posar-los música. Jo sempre em sento més segura amb la música.

Tens algun tipus de formació literària?
No, jo només sóc lectora. Llegeixo poesia i després la musico. A més, tinc relació amb molts poetes.

Quins són els poetes que més t’inspiren o que més t’agraden?
A mi m’agraden molt l’Estellés i el Vinyoli, d’homes. M’agraden molt la Montserrat Abelló i la Maria Mercè Marçal. A mi el que m’agrada és la poesia sincera. No m’agrada tant la poesia més críptica, per això em costa molt de musicar poetes com Espriu o Foix.

Què cal perquè decideixis musicar un poema?

Has estat la primera a posar música als poemes de Montserrat Abelló, per què vas decidir fer-ho?
De la Montserrat Abelló vaig llegir un llibre que m’havien recomanat quan encara no era gaire reconeguda, tot i que ja era molt gran. Després vaig voler conèixer-la, me la van presentar, van anar a dinar i ens van encantar mútuament. Després vaig musicar alguns dels seus poemes i vaig començar a fer l’espectacle Suite Abelló. Puc dir que vaig començar a musicar-la perquè m’agradava però després vaig establir amb ella una verdadera amistat. 

L’altre dia a un concert a la Biblioteca Clarà vas dir que la Montserrat Abelló fins i tot t’aconseguia “bolos”, tan propera era la vostra relació?

Ara mateix la majoria dels projectes que tens estan relacionats amb Deixa’m tornar-te a dir, un disc homenatge a Montserrat Abelló. Però quins altres treballs tens al cap?
Doncs la setmana que ve tinc un concert que es diu Solo Veus. És un projecte que vaig començar fa molts anys i que és això, un concert només de veu amb l’ús també d’uns pedals d’efectes. Faig poesia cantada, improvisació vocal i molts jocs amb la veu. Després faig també moltes conferències on parlo de poesia, de música i de la veu, a molt diversos llocs, des de les universitats fins a associacions de dones.

Montserrat Abelló és un gran símbol del feminisme aquí a Catalunya. Tu com a dona, com veus la situació actualment?
Després de la manifestació del passat 8 de març estic entusiasmada. Em va encantar veure tanta gent jove, tant noies com nois, allà. Ara mateix estic molt animada, tot i que, la situació general del món, i concretament d’Espanya, és molt retrògrada, molt conservadora, molt masclista i dura. Jo vaig néixer al Franquisme i hi ha coses que encara veig i que m’espanten, crec que algunes coses estan pitjor que llavors. Perquè llavors era una dictadura, i ara figura que no, és una “dicto-cracia” i això és molt perillós. M’alegra molt veure que les joves generacions venen amb forces i que són combatives, però la situació actual no és gens fàcil.

Al món de la música, has patit algun cop algun tipus de discriminació?
Sí, el món de la música és masclista. Jo no l’he patit directament pels meus companys. Potser una mica, però més que per ser dona per ser “cantant”, però això són tonteries dels músics. Però sí que la música té un component masclista com tota la societat on vivim. Aquest és un món on t’has d’estar barallant molt. Encara que crec que ara les noies d’ara ho tenen més fàcil.

Hem llegit que durant un parell d’anys vas tenir un programa a la ràdio que es deia Vox Populi, com va ser l’experiència?

El món de la música és com el món dels actors, molt inestable, a vegades tens molta feina i a vegades passen dos mesos que no tens res. Jo sóc freelance així que em va acudir fer un programa on es combinés la música i amb la història, perquè jo vaig estudiar història, però des del punt de vista de la veu. Gràcies a aquest programa vaig començar a fer conferències per tot Catalunya per parlar de la veu.

A continuació, us deixem un petit fragment de “Deixa’m tornar-te a dir” la cançó que dóna nom al últim disc de la Mariona Sagarra:

 

Sònia Moll: “Hi ha un masclisme brutal en el món poètic”

Sònia Moll: poeta, filòloga i professora
Sònia Moll: “Escric per ordenar-me, escric per posar nom a coses que per dins són una mena de cabdell estrany que no entenc”

Clàudia Pérez (Barcelona – 10/03/18)

Sònia Moll és una poeta i filòloga nascuda a Barcelona el 1974. Va estudiar filologia catalana i fa molt anys que treballa apassionadament com a professora de català per a adults. Ha publicat diversos llibres, tant de narrativa com de poesia, encara que aquest darrer és el gènere que l’ha atrapat definitivament. A part de participar en diverses antologies, l’autora ha col·laborat amb alguns mitjans com la revista poètica Caravansari o el diari La Directa, on encara escriu periòdicament. A més, publica al seu blog, La vida té vida pròpia.

“Un poeta home em va dir que jo podia arribar a ocupar un lloc en la literatura catalana de Barcelona i potser de Catalunya perquè era guapa, perquè semblava més jove i perquè escrivia bé. Per aquest ordre.” Sònia Moll ens dóna el seu testimoni sobre la posició de la dona al panorama poètic actual, la relació entre els mitjans de comunicació i la literatura i el seu procés creatiu i emocional a l’hora d’escriure, entre d’altres temes.

 

 

Fes click AQUÍ per consultar l’entrevista completa a la poeta Sònia Moll.

La dotzena edició d’Alabatrada Primavera omple l’Horiginal

Nura Portella Genestar (Barcelona- 10/03/2018)

La col·lecció Alabatre de La Breu Edicions va tornar a florir per dotzè any consecutiu a La RubiaL’Horiginal amb la presentació dels poemaris La nit que és dins el dia, de Silvie Rothkovic i Era, de Jaume C. Pons Alorda. Molts companys poetes dels autors van assistir a l’acte, on els poemaris van ser presentats per Dolors Miquel, en el cas de Rothkovic, i Eduard Sanahuja s’encarregà de presentar a Pons Alorda.

El públic abans de començar l'acte
Entre els assistents a la presentació hi havia altres poetes com ara Joan Vigó, Mireia Vidal-Conte o Laura López

Seguint l’ordre de publicació editorial, Dolors Miquel va voler donar les gràcies a Rothkovic per haver-li ofert l’oportunitat de presentar el seu llibre, amb el qual es va mostrar entusiasmada en tot moment. Va confessar haver llegit també Pianos i túnels, l’anterior obra de Silvie, i va definir la nova obra com un llibre que provoca “la tensió d’una ànima poètica davant el que és incomprensible de la vida”.

IMG_20180307_205349203
Miquel va establir una certa semblança entre Silivie Rothkovic i les poetes nòrdiques, especialment les fineses

Miquel va intercalar la lectura d’alguns poemes escollits per ella de La nit que és dins el dia amb elogis, tant cap a l’obra com cap a la poeta, que ha aconseguit fer esclatar en emoció tot un seguit de foscor, buit i silenci” Així, en un llibre que Dolors Miquel va definir com “gairebé místic”, conviuen tant l’esglai com l’encís de la vida. Es tracta d’una obra que de manera sobtada i salvatge “esdevé un raig de llum que t’enlluerna entre tanta foscor.” A més, Miquel va voler destacar la manera en la qual la poeta, partint d’allò quotidià, aconsegueix arribar a parlar de coses profundes i sublims.

 

 

 

Silvie Rothkovic rectitant un poema de la seva darrera obra
Els animals nocturns, com els talps, tenen una forta presència en la darrera obra de Rothkovic

Seguidament, Silvie Rothkoivc va pujar a l’escenari i va doanr les gràcies a la seva presentadora confessant, entre rialles, que ella també havia escollit els mateixos poemes per recitar al públic. A més, també va aprofitar per agrair a totes aquelles persones que l’havien acompanyada durant el procés d’escriptura de La nit que és dins el dia. A més, va explicar que la localització del llibre, una casa a un bosc amb un llac, que alhora és un tema molt recurrent en el poemari, és real. Es tracta d’una casa que va habitar durant una estada a Dinamarca i que justament s’assembla molt, pel que va dir la mateixa autora, a la casa on s’ha mudat amb la seva família. Aquest bosc fred i humit, aquesta natura, té una gran presència al llibre i esdevé, juntament amb alguns animals nocturns, un dels elements més importants de l’obra.

En el seu torn, Eduard Sanahuja va voler tenir unes paraules de record pel seu company Antoni Artigues, que va morir el passat dimarts, abans de començar a presentar a Jaume C. Pons Alorda i la seva Era. A més, ell ha estat l’encarregat d’escriure el pròleg del llibre i va voler explicar que en aquests darrers anys (ja que la primera versió la va escriure el 2015) Era li ha canviat la vida. Sanahuja es va fondre en elogis a tota l’obra d’Alorda, no només cap al seu últim llibre sinó també cap a altres poemaris anteriors com Les teories del no, i de fet el va definir com “un llibre extraordinari de poesia”. També va afegir que és exactament el que ell comprèn com poesia: “una transformació de la realitat per part de les persones que entén en el món des del llenguatge”.

Eduard Sanahuja i Jaume C. Pons Alorda
Jaume C. Pons Alorda escolta amb atenció les paraules d’elogi del seu company

Com el seu títol polisèmic pot advertir, el llibre és enigmàtic. Es tracta d’una obra on hi ha poca transparència i arriba a ser paradoxal i contradictòria en alguns casos. A més, es fa un gran ús de la imatge durant els poemes, i Sanauja va definir al seu company com un “mestre de la creació d’imatges poètiques”.

A continuació, va ser el mateix Jaume C. Pons Alorda qui va pujar a l’escenari per recitar alguns dels poemes d’Era. Abans, però, va voler fer saber al públic assistent que dimecres tot encaixava, ja que tant ell com la Silvie Rothkovic presentaven la que és la seva tercera obra de la col·lecció Alabatre i justament feia tres anys a la mateixa sala de L’Horiginal es presentava pòstumament Swing de Francesc Garriga. Així, el poeta mallorquí va passar a recitar alguns dels seus poemes que es llegeixen en parelles, començant pel primer i el darrer. D’aquesta manera, va llegir algunes peces com ara “9, 31” o “6, 34” i els va anar dedicant a diverses figures de la seva vida, com ara Joan Vigó, que es trobava entre els assistents. Abans d’acabar el recital va anunciar que està preparant una alta obra, notícia que va ser rebuda amb entusiasme pels assistents a la presentació.

 

 

Maria Sevilla inunda la Barra/Llibre de poesia i metralla amb “Kalàixnikov”

Clàudia Pérez (Barcelona – 09/03/18)

La poeta badalonina Maria Sevilla va presentar dimarts el seu darrer llibre, Kalàixnikov, a la llibreria Barra/Llibre de Sants. La va acompanyar Francesco Ardolino, professor i doctor de la Universitat de Barcelona, que va anar comentant alguns dels aspectes que més li criden l’atenció d’aquest recull de poemes. Kalàixnikov. Aquest ha estat guardonat amb el Premi ciutat de Manacor de poesia Miquel Ángel Riera del 2017, ha estat editat per Món de llibres.

Aquest poemari es divideix en tres moviments diferenciats, encara que el llenguatge carregat i dens es manté en tots tres. Són constants les referències, a vegades involuntàries, com explica Sevilla, a altres autors o gèneres, tant clàssics com els més alternatius. L’autora va més enllà del sentimentalisme fent servir la metralla, un codi que, tal i com va comentar Ardolino durant la presentació, a vegades és difícil de desxifrar.

Descobreix tot el que va passar a la presentació de Kalàixnikov de Maria Sevilla a la Barra/Llibre en aquest vídeo-resum:

(Rectificació del vídeo: Francesco Ardolino NO és l’editor del llibre, és amic de l’autora. Disculpeu l’error.)

Paco Ibáñez llena el auditorio de la Universitat Pompeu Fabra

Paco Ibáñez y José María Micó en la UPF
El cantautor Paco Ibáñez comentó que sus próximos conciertos serán en Francia, Italia y Madrid

Lúa Pena (Barcelona – 07/03/2018)

Alrededor de un centenar de personas asistieron ayer a una conferencia llamada “Cantar la literatura”, que tuvo como protagonista al cantautor Paco Ibáñez. El acto se llevó a cabo en el auditorio del Campus de Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra y se desarrolló en forma de diálogo entre el propio Ibáñez y el músico y catedrático de literatura José María Micó. La conferencia se enmarca dentro de los llamados Diàlegs Humanístics que se celebran en la UPF desde 2016.

Ibáñez y Micó recordaron la carrera artística del cantautor. Ibáñez aseguró que la persona que más lo inspiró para decidir dedicarse a la música fue el cantautor francés Georges Brassens y que “sin Brassens yo no estaría hoy aquí con todos vosotros”.  Sin embargo, sostuvo también que fue el pintor venezolano Jesús Rafael Soto el que le transmitió que debía “cantar por una razón”, es decir, cantar para reivindicar una causa justa o denunciar una que no lo es.

Paco Ibáñez explicó también como la foto de una joven andaluza, que llegó a sus manos en 1956, lo llevó a escribir su primera canción, basándose en el poema de Góngora “La más bella  niña”. Desde entonces, ha musicado poemas de otros muchos poetas, principalmente españoles y latinoamericanos, como García Lorca, José Agustín Goytisolo, Alberti, Neruda, Celaya o Blas de Otero.  Con algunos de ellos, llegó a entablar una relación de amistad y, como anécdota, contó que Neruda al escucharlo cantar le dijo “tu voz está hecha para cantar mis poemas”.

José María Micó preguntó a Ibáñez el “truco” para saber si un poema se puede musicar o no. El cantautor respondió que lo hace a base de “pura intuición” y posteriormente, muchas horas de trabajo. Porque musicar un poema no es solo poner música a un poema que ha escrito otro, sino que es transformarlo y convertirlo en una canción. Micó aseguró que para muchos de los presentes más que convertir estos poemas en canciones lo que Ibáñez ha hecho es convertirlos en verdaderos himnos.

En medio del diálogo, Paco Ibáñez fue intercalando algunas de sus más célebres canciones como “La mala reputación”, “Canciones para Julia”, en vasco “Txoria Txori”, en catalán “Barques de paper” y en gallego “Que ocorre na terra”.  El cantautor aseguró que le gusta cantar en todos los idiomas y bromeó diciendo “el catalán se me resiste”.

Finalmente, Ibáñez no quiso desaprovechar la ocasión para manifestar su opinión sobre el contexto político actual y aseguró que “lo tremendo es que siguen existiendo las dos Españas: la de Isabel la Católica y la republicana”.

Si queréis saber más sobre estos Diàlegs Humanístics llevados a cabo en la UPF, a continuación os dejamos un pequeño vídeo explicativo:

Ponç Pons: “No he viscut de la poesia però sí per la poesia”

Nura Portella Genestar (Barcelona – 06/03/18)

Ponç Pons amb el seu gat
Tot i haver rebut la seva formació en castellà l’obra de Ponç Pons està escrita en català

Escriviure” i “Illòman”. Aquests són dos dels termes que més ha utilitzat Ponç Pons en la seva obra i aparicions públiques i que sense dubte millor el defineixen. Nascut a Alaior, un poble d’interior de Menorca, el 1956 (encara que ell cada any diu que en fa vint-i-set), ha dedicat la seva vida a la literatura i especialment a la poesia. En ella, es pot veure com estima la seva illa i el seu ofici, elogiant-los constantment i recordant, per exemple, als seus veïns que són “indignes del do d’haver nascut menorquins”. Tot i haver escrit també narrativa, tant novel·les com contes infantils, i teatre, la major part de la seva producció ha estat poètica. Aquesta ha estat reconeguda en nombroses ocasions per la crítica, com demostren els premis als Jocs Florals, Premi Carles Riba de Poesia, Miquel de Palol o de la crítica catalana. A més, ha estat traduïda a diverses llengües com ara l’anglès o l’alemany, entre d’altres, i algunes de les seves obres han estat musicades.

¿En quin moment va descobrir que volia ser poeta?

Vaig ser un fillet molt llegidor i m’agradava la poesia. Quan tenia deu anys, vaig fer el meu primer poema i aquell va ser el dia fundacional de la meva vida perquè vaig descobrir i saber què volia ser: poeta. Mai no he volgut ni he aspirat a ser res més.

¿Com va reaccionar la seva família?

Quan li ho vaig dir al meu pare, em va mirar sorprès, amb els seus ulls blaus plens de bondat, i em va dir:

– Poncet, de poesia no en viuen.

I jo no he viscut de la poesia, però he viscut per la poesia.

La meva mare i els meus quatre germans, majors que jo, que sóc el petit, no en var fer cas i els va semblar una cosa passatgera. Però aquí sóc, escrivint encara, i volent ser poeta.

¿Què creu que és essencial per convertir-se en un bon poeta?

Estimar profundament, honestament, la Literatura, estudiar, llegir, reescriure i corregir molt.

¿Quins són els seus referents en aquest món literari?

Uf! La llista seria enorme, perquè de tots n’he après. Dels bons, què havia d’intentar fer, i dels altres, dels menors, en què havia d’intentar no caure i fallar. Però els autors que sempre m’han acompanyat i consider agraïdament els meus mestres són (que em perdonin els que no esment): Homer, Shakespeare, Cervantes, Dante, Basho, Kobayashi, Virgili, sant Agustí, Rousseau, Montaigne, Tolstoi, Txèkhov, Akhmàtova, Tsvetàieva, Leopardi, Ungaretti, Montale, Quasimodo, Rimbaud, Baudelaire, Camus, Pessoa, Torga, Sophia de Mello Breyner Andresen, Emily Dickinson, Robert Frost, Thoreau, T. S. Eliot, Cavafis, Seferis, Neruda, Vallejo, Borges, García Márquez, Sábato, Rulfo, Ausiàs March, Espriu, Vinyoli, Vicent Andrés Estellés…, etc.

“La millor de les meves obres és la que encara esper poder arribar a escriure”

Ha escrit també novel·la i teatre. ¿Amb quin dels gèneres es quedaria? ¿I amb quina obra seva?

Sóc un home de paraula, és a dir: complidor de la paraula dada i amant de tot el que tengui a veure amb les llengües, però sobretot de la Literatura, que ha estat i és la gran passió de la meva vida. Ho he escrit en un vers: “No puc ésser ni sóc més que Literatura!” M’agraden tots els gèneres (com a lector, especialment l’assaig i la biografia), però reconec que, com a escriptor, on em trob més còmode i segur és en el poètic. Pel que fa a obres meves, em quedaria amb les que encara esper poder arribar a escriure.

També ha estat catedràtic d’institut. ¿Què és el que enyora més d’aquella vida com a docent?

Sense cap mena de dubte, els/les alumnes, que et fan sentir i et mantenen jove. He après moltes coses bones d’elles i ells. Sobretot, a ser pacient i a escoltar. La resta: claustres, programacions, informes, reunions, paperassa…, la major part de vegades m’han semblat una pèrdua de temps i jo m’estimava més dedicar mitja hora a parlar/escoltar/ajudar un/a alumne/a que tenia algun problema personal o de resultats acadèmics, que haver d’omplir paperassa que no servia ni serveix per res. Més que professor, he estat un missioner que els ha volgut fer descobrir el plaer de la Cultura: llegir un bon llibre, veure una bona pel·lícula, escoltar una bona peça de música, clàssica i moderna, anar a veure una exposició d’Art… Jo no he ensenyat català, he ensenyat a viure. He intentat que a les meves classes, a més de passar-s’ho bé, aprenguessin humanisme (per açò hi parlàvem de tot, filosofia, política, teologia, cinema, música…,), fossin feliços i millors persones. He intentat que cada alumne/a  s´hi sentigués especial, únic. No es tracta només d’ensenyar (que és transmetre coneixements), sinó també d’educar (que és transmetre valors), i açò s’ha de fer amb l’exemple. La paraula clau sempre és passió. La passió s’encomana i l’únic secret pedagògic que he fet servir com a professor ha estat estimar-me els/les alumnes. L’afectivitat augmenta l’efectivitat. El problema que hi he vist, a part de la desestructuració familiar, que els afecta bastant, i les drogues, que els anul·len moltíssim, és que molts pares i mares confonen estimar amb sobreprotegir i convé marcar límits. No tot és bo ni es pot fer.

¿Creu que és fàcil inculcar l’amor a la poesia a adolescents?

Depèn. Si un hi posa passió i aprofita textos que els arribin, que els interessin i enganxin (el súmmum és quan s’hi emocionen) els pots portar fins als clàssics. Jo vaig arribar a fer rap, a rapejar gesticulant i tot, en alguna classe. Segons el nivell que tenguin, el rap pot servir d’iniciació. També els haikús.

“Si no et pots entregar amb absoluta passió a la poesia, val més que ho deixis”

Si es trobés amb algú que es vol dedicar a la poesia, ¿quin consell li donaria?

Que hi posi tot el seu ésser i tota la seva ànima. Que s’hi entregui amb una absoluta passió. Si no, val més que ho deixi. Després vindria la part tècnica de l’ofici: estudiar, llegir, reescriure, corregir, refer…

El Gunter i el Gabo són les mascotes de Ponç Pons
Pons acostuma a escriure a Sa Figuera Verda la seva finca menorquina on s’inspira envoltat de naturalesa.

Sol parlar de les muses. ¿Què inspira a Ponç Pons?

Uf! Tot, la vida en general. La vida és tan gran i àmplia que si un la viu i s’hi implica dóna per molt. Però el que més m’inspira és llegir. Un llibre és bo si fa escriguera.

El vincle amb la seva illa és molt gran. ¿Estaria disposat a deixar-la per anar a viure a un altre lloc?

M’he declarat: “menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos” i he parlat moltes vegades de menorquinisme i menorquinitat. Estic fet de la matèria de què està feta aquesta illa i el que m’agrada més de partir-ne és poder-hi regressar. He escrit: “Sé que al món hi ha altres llocs de més verge bellor. / Jo sóc part dels vuit vents que m’han fet menorquí”, i també “Sé que hi ha llocs d’exòtics paratges de faula / però jo vull tornar al meu Son Bou d’infantesa”.

He viatjat i he vist llocs preciosos, sobretot pel nord d’Espanya; hi ha ciutats que fins i tot m’han agradat: Lisboa, París, Berlín…, però el lloc on més m’agrada ser i vull  viure (si és que no l’espanyen i el desvirtuen) és Menorca.

“El futur poètic de Menorca és esperançador, el lingüísitc…”

¿Com veu el futur poètic de Menorca?

El poètic, molt bé i esperançador, però el lingüístic… Amb tot aquest espanyolisme ranci que ens està envaint i oprimint, tota aquesta allau de gent que ve i que no s’integra, tot aquest menorquinisme hipòcrita de gent que coreja el lema: “Menorquí, sí, català, no”, i defensa, de forma incongruent, el menorquí escrivint sempre en castellà, etc…, és molt preocupant. A un llibre meu vaig escriure: “Esper que els néts i les nétes d’aquests immigrants que arriben esperançats a Menorca siguin un dia els millors poetes/poetesses en català d’aquesta illa.” Tant de bo sigui profecia.

Al seu llibre: El rastre blau de les formigues diu: “Som allò que creiem i hi ha persones que no creuen en res”. ¿En què creu Ponç Pons?

Crec en el Déu que, segons sant Joan, és amor, “l’amor che move il sole e l’altre stelle”, que diu Dante, crec en Spinoza i crec que el socialisme, real, amb rostre humà, és millor que el capitalisme, crec en la bondat, en la Cultura (a pesar de tot), i crec en sant Agustí quan diu: “Estima i fes el que vulguis.”

Per acabar, ¿té previst publicar prest?

Podria fer-ho, però em sembla que les obres inèdites que tenc i guardo, algunes de fa més de quinze anys, encara necessiten una sèrie de revisions i de correccions. Un no s’ha de precipitar mai. Com deia l’avi meu, que era paredador: “Si ho feim, ho hem de fer bé!”

 

Imatges cedides pel mateix Pons Ponç.