Nura Portella (Barcelona – 17/02/2018)
Avui, 17 de febrer, fa 182 anys del naixement de Gustavo Adolfo Bécquer, al qual se l’ha considerat un dels millors poetes en llengua castellana. La seva obra es va caracteritzar per tenir un to intimista i una senzillesa expressiva que volia anar una passa més enllà del romanticisme, que aquell moment dominava el panorama poètic.
Bécquer va néixer a Sevilla el 1836 i en aquesta ciutat va passar la seva infantesa i adolescència. Quan es va quedar orfe amb només 9 anys va començar a establir una relació molt propera amb el seu germà Valerio, que també va demostrar un gran interès pel món de l’art. En aquesta època Bécquer ja va començar a estudiar humanitats i pintura i es va aficionar a la lectura, ja que va anar a viure amb Manuela Monnehay Moreno, que es convertí en la seva padrina, la qual disposava d’una petita biblioteca a casa seva. El 1954 es va traslladar a Madrid per començar la seva carrera literària però no hi va tenir massa èxit i va haver de sobreviure fent altres feines com ara de periodista.
La salut de Bécquer va empitjorar el 1857 quan se li va diagnosticar tuberculosi i va haver d’estar nou mesos en llit, encara que va voler aprofitar aquest temps per continuar amb la seva obra Historia de los templos de España encara sense èxit. De totes maneres, en aquests nou mesos va escriure la que seria la seva primera llegenda, El caudillo de las manos rojas, que serien una peça clau del seu triomf posterior. Entre l’any 1861-1865 va viure la seva etapa de més esplendor literiari, ja que va escriure la majoria de les seves llegendes, a banda de cròniques periodístiques.
En 1866 la seva situació econòmica s’havia recuperat i amb el seu nou ofici com a censor oficial de noveles va poder deixar de banda el periodisme per dedicar-se a escriure Rimas y Leyendas. Poc després però la seva esposa, Casta Esteban, el va abandonar i se’n va anar a viure amb el seu estimat germà Valerio a Toledo. La mort d’aquest l’any 1870 va afectar profundament a Bécquer, i això sumat a una nova malaltia (no es sap si va recaure a la tuberculosi que se li havia contagiat anys abans o es tractà de sífilis) van acabar amb el poeta el 22 de desembre de 1870.
L’amor va ser un dels temes principals en l’obra de Bécquer i en ell hi van intervenir diferents figures que es convertiren en les seves muses. Tot i que l’any 1861 es va casar amb Casta Esteban i Navarro, amb qui va tenir tres fills, el seu matrimoni va fracassar. Anys abans havia conegut a altres dones que li havien servit d’insipració, com ara les germanes Espín: Josefina primer, i després Julia, que és considerada pels crítics la seva gran musa.
Pel que fa a la seva obra, aquesta no va ser acceptada inicialment per la crítica del moment però va anar guanyant popularitat a posteriori, fins ser un poeta molt conegut avui dia. Gran part de la seva popularitat rau en les seves Rimas , que són una suma de 86 composicions poètiques, publicades pòstumament al 1871 a càrrec dels amics del poeta. Es tracten de poemes d’un caràcter molt intimista i d’un to molt romàntic entre els quals destaquen parts com «Volveran las oscuras golondrinas» o la rima XXI:
en mi pupila tu pupila azul.
¿Qué es poesía? ¿Y tú me lo preguntas?
Poesía… eres tú.
Per altra banda, trobem les Leyendas, que també destaquen per la seva senzillesa expressiva i sensibilitat. En aquest cas són composicions en prosa, situades en un escenari irreal i misteriós, on prenen molt pes la descripció d’aquests ambients. Algunes de les seves llegendes més destacades són «Los ojos verdes» , «El rayo de luna» o «El Miserere».
Així, en el dia que hauria complert 182 anys recordem a Gustavo Adolfo Bécquer, considerat juntament amb Rosalía de Castro, el màxim exponent de la poesia postromàntica i que va servir d’inspiració per poetes de generacions posteriors com ara Antonio Machado o Rubén Darío.
barnanvers.wordpress.com 